4 anys a Irlanda!

Mai pensava que arribaria el dia d'escriure aquest post...

Ja porto 4 anys a Irlanda!

Des del 31 de Gener del 2006.

I la sensació de: he marxat a un altre país a passar una temporadeta, ja fa temps que s'ha esfumat! I això és bo o dolent? Doncs no sé, però crec que de moment la meva vida està aquí, i no penso massa en el futur, on ni què... :)

Vinga un resum rapidet dels 4 anys (que no voldria fer un post mega-llarg però ja sabeu que m'enrotllo com una persiana):

2006:
De tots va ser el millor. Vaig arribar a l'aventura, vaig fer molts amics ràpidament, sortia gairebé cada dia. La sensació era com la d'estar de vacances però treballant en una feina que no m'importava gaire (feia de servei tècnic d'impresores per telèfon!) i que servia ben bé per mantenir les despeses de tantes festes.
Va ser l'any en què vam fer mil coses amb catalansadublin.com. Erem un grupet maco amb ganes de moltes activitats, de sortides, de trobades...

2007:
Tot i que l'esperit del primer any seguia, moltes de les amistats van començar a marxar, cap a l'estiu o a finals d'any. Jo també em vaig tranquil·litzar amb el "sortir", la feina era millor i semblava que tot plegat volia dir més estabilitat (encara treballava "d'atenció al client", però em vaig passar al departament de frau de la multinacional on encara treballo).
A finals del 2007 també vaig conèixer l'Aidan, el meu xicot. Va ser en un moment en què no buscava cap mena de relació, però el fet de conèixe'l em va fer canviar d'opinió. :p


2008:
Podríem dir que aquest any va ser el definitiu per a estabilitzar-me a Irlanda: l'any anterior, com molts dels amics catalans que van marxar, estava una mica farta ja del clima horrible i creia que el país no em podava donar més. Tenia en ment fins i tot d'anar a viure al Japó el 2008.
Però el 2008 va arribar i la situació va ser ben diferent: la relació que vaig engegar anava per un bon camí. Era aviat per demanar al meu xicot: vols fer un canvi de rumb a la teva vida i anar al Japó?, i encara que m'haguès encantat mai vaig fer-ho (si que vaig anar al Japó, però de visita durant 2 setmanes).


Paralelament a la meva relació, vaig centrar la meva vida en realitzar el meu somni asiàtic estudiant una carrera, així que vaig començar en la UOC Estudis de l'Àsia Oriental (que encara continuo! A 3-4 asignatures per semestre no podem fer miracles! :p Aquest semestre només m'estic matriculant de 2 per l'estress que em porta la UOC).

Malauradament, durant el 2008 també vaig començar a perdre contacte amb la colla de catalans (pel meu xicot, els estudis, i pel fet que em vaig traslladar a les afores de Dublín, més a prop de la feina).


2009:
Si penso així generalment en que vaig fer l'any passat, se m'acut que poca cosa. És més aviat una continuïtat del 2008: xicot, estudis i feina.
Encara em vaig distanciar més dels catalans, tot i que mantinc el contacte. No paro de donar excuses (liada amb els estudis, xicot etc) però també crec que és el fet de que ja no soc la mateixa persona que va arribar el 2006 per uns mesos amb unes ganes de gresca impressionant. Així que el 2009 crec que va ser l'any en què em vaig estabilitzar més, fins al punt de dir "home" (casa meva) a la casa on visc amb el meu xicot aquí a Dublín.

L'única novetat que em va fer evolucionar molt positivament personalment és que vaig trobar una feina similar a lo que vaig estudiar (periodisme), i actualment treballo com a editora de continguts en castellà (vaja escribint) a la mateixa multinacional on treballava.

I ara 2010! Poca cosa podem dir d'un mes i mig només. Tot i que una recent novetat a la feina pot plantejar-me alguns canvis (tema per un altre post :p), sembla que la vida d'Unmei ja està feta a Irlanda.
Però qui sap! Encara considero que no he acabat l'aventura, i tot i que la meva situació personal sigui molt, però que molt diferent, no saben encara quines coses estan per venir!

MOLTES GRÀCIES A TOTHOM PER AQUESTS MAGNÍFICS 4 ANYS!

Als que heu estat aquí a Dublín fent pintes, els que heu compartit les meves penes, depressions, però també les alegries i les ganes de disfrutar de la vida.
Als que heu estat constantment al meu costat (se m'acudeix un nom que mai se m'oblidarà en tota la meva vida: Josep Arnau).
Als que heu passat a formar part de la meva vida (Aidan, always here for you, t'estimo)
Als que m'heu donat ànims des de Catalunya!
Als que m'heu llegit, i heu estat virtualment seguint les meves peripècies...
A tothom que he conegut durant tota aquesta aventura...

Gràcies!

Continuem el camí! ^_^