La bloguera ocasional
Today I felt like returning to write in "Land of the free"...
Gairebé un any desde l'última entrada... dec estar fent un rècord! Però sembla que no em resisteixi a abandonar aquest blog, el tinc massa "carinyu". És el primer, i el més personal, el més proper al que penso i a com soc...
Coses han passat aquest any (em vaig casar, m'he establert a Barcelona, tinc feina en Marketing i un pis de lloguer amb vistes a Sagrada Familia i Collserola a la vegada...), però crec que avui no em ve de gust parlar de tot el que he fet, com feia en els anteriors posts.
Avui, em venia de gust tan sols tornar a començar l'hàbit d'escriure... i de prometre'm a mi mateixa que ho faré assíduament (com sempre vaig dient cada vegada que entro aquí).
Però també penso en els meus "golden days" del blog. Els dies de bloc.cat...(que ara no existeix!!) Quan tenia 23 anys i el blog era una finestra de llibertat, de desfogar-se, de conèixer persones, d'escriure el que no t'atreviries a dir en persona.. Realment era la meva teràpia online!
I ara ja no bloguejo perquè el substitut natural són les xarxes socials, i amb persones sense seudònim! Quina diferència oi? Gairebé aquest post/reflexió el podria traslladar al meu altre blog Taking notes, que pobret també el tinc bastant abandonat... Però realment ja no escric als blogs, perquè tinc tans canals per expressar-me!
Però com deia al principi i com que encara li tinc molt de carinyo, potser el deixaré obert... Per quan m'entrin ganes de tornar a escriure.
Ah! I hauria de canviar el disseny del blog un dia d'aquests no? Aquest és de fa 3 anys!
Continuarà...
