divendres, 31 de desembre del 2010

L'últim dia de l'any...

L'últim dia de l'any sempre m'agafen sentiments de reflexió sobre el canvi a una nova etapa. Faig un poc de balanç del que he viscut i m'emociono pensant en el que vindrà. Sempre nous reptes i aventures.

Aquest any en tinc alguns de ben grans i notoris, però que encara no puc publicar oficialment. Tot i així, no serà tan diferent a d'altres anys ja que tots els reptes siguin petits o grans sempre són importants.

Deixaré la reflexió aquí per gaudir d'aquests moments en que m'escolto a mi mateixa, imaginant el 2011 i les noves aventures per emprendre.
Avui, un dia màgic que espero que per tots vosaltres sigui també tant especial.

Bon any nou!

Read more...

diumenge, 5 de desembre del 2010

La neu i jo: una relació d'amor-odi

Doncs ha tornat a nevar a Irlanda. Tot i que tradicionalment el país sempre ha tingut uns hivern molt suaus (millors que a Catalunya i tot) ara fa 3 anys que cada any ens fa una bona nevada. És de les que ens duren unes quantes setmanes, prou temps per portar el caos a tot arreu.


Mai he vist tanta neu com enguany a Irlanda

Tot i que el caos en fa un altre post, en aquest volia parlar de la meva relació i sentiments envers la neu:

Des de petita per mi la neu era com per la gent que no havia vist el mar o una platja. Era quelcom que havia vist molt en la tele, i que semblava molt bonic, com de conte de fades. Me'n recordo que vam fer una excursió de l'escola al Pirineu d'Osca en primavera i vaig fer una foto a una mica de gel que quedava en alguna obaga a la muntanya (ni tant sols era neu! però vaig poder dir que havia "xafat" neu!).

No va ser fins molts anys desprès, quan anava a la universitat, a l'Autònoma de Barcelona, que vaig veure la neu pròpiament i nevar de veritat. I llavors també em va semblar que era quelcom màgic. El temps es va aturar i els flocs de neu queien molt a poc a poc, a càmera lenta. Et venien ganes de reflexionar, de pensar en la vida, de fer marxa enrere si calia, perquè el temps s'havia parat. Vaig viure aquesta sensació mentre esperava un tren (o un autobús ara no recordo), i clar la sensació acompanyava l'escenari.
Aquell mateix hivern, d'ara farà uns 6-7 anys, vaig viure molt més neu: a Manresa una mica, a Berga una mica més i a les muntanyes del Berguedà, una mica bastant més. Però no ha sigut fins aquest any que m'he adonat dels meus veritables sentiments envers la neu. Quan la veus i la vius cada dia, i quan fins i tot t'arriba a fer nosa per sortir de casa.

Primer de tot: mai m'havia fixat que la neu sembla porexpan. Sí, com la neu falsa que solen posar en pessebres vivents i en aparadors comercials. Era ben bé igual, petites boletes de suro que quan les toques no es desfan. També ha nevat en flocs grans i petits, en boletes de gel (gairebé calamarsa)... diguem que gairebé de totes les maneres. Tot és tan irreal i bucòlic que sembla mentida que sigui aquí.


Imatge d'un dia nevant des del balcó del meu pis

Però la neu es freda i es converteix en gel, tal com l'efecte al revés d'una papallona que esdevingués un cuc lleig. I és perillosa, posa en caos el país, i fa que et faci fins i tot mandra d'anar a comprar o sortir de casa...
Tercer any amb una nevada forta i encara no m'hi acabo d'acostumar.

Serà que jo necessito un oratge templadet, sol i no masses pluges... ;)

Continuarà...

Però aprofito també per comentar que estic participant (sense pseudònim) en un blog pel nou diari Ara, on amb en Josep Arnau expliquem algunes de les nostres peripècies des d'Irlanda, amb un to més informatiu/opinatiu:

http://blogspersonals.ara.cat/cafeirlandes


Ens llegim aquí o allà!

Read more...

  © Free Blogger Templates Blogger Theme II by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP