Cròniques de l'hospital (versió Irlanda)

Desprès de la quarta visita enriquidora a l'Hospital a Dublín, em sento preparada per donar-vos quatre pinzellades de la meves experiències en aquesta institució...

D'entrada, jo sempre havia pensat que gairebé tots els hospitals europeus serien com a mínim com els de casa nostra... i la veritat es que em vaig sorprendre força, pero no gaire positivament...

A Urgències l'espera es feia llarga i amarga. Un barracó de plàstic feia de sala d'espera. Al meu costat una dona gran anava beguda, a l'altre un jove dels que no saben que és anar a l'escola seia molt impacientment. I jo, mentre maleia el mal que em feia el peu, llegia i rellegia un cartell en anglès que deia basicament que sisplau que la gent no atemptés contra la seguretat dels pacients i personal de l'hospital, i recordava que hi ha una estació de la Garda (la policia irlandesa) molt a prop... Flipava.

Desprès de pendre'm les dades i de preguntar-me quin tipus de religió tenia (i sorprendre's en dir-lis que ninguna) em van cridar per passar cap a dins. Jo anava fent saltets a la pota coixa seguint un infermer amb pressa. Vaig entrar a la sala principal d'urgències, AKA barracó 2. Llits pel mig del passadís, i una sala en forma de L on possiblement hi devien haver 50 persones? 60? 70? Semblava un hospital de guerra, i jo saltant amb un peu intentant no entropessar-me amb cap llit, cadira de rodes de fa 50 anys o pacients per tot arreu. Seu allà, em van dir... una cadira de plastic en mig del passadís on vaig estar almenys 1 hora més, veient com li treien sang al vellet just del costat. Una noia jove amb pijama em volia donar un entrepà, que no me'l menjaré em deia... No, thank you.. :S
Em van fer radiografies com qui fa una foto i em van enguixar el peu. Demà hauràs de tornar, té unes crosses... Gracies a Déu!! (vaig pensar, i llavors em vaig enrecordar que no hi creia). Oh my dog!, doncs.

L'endemà, a la "clínica" de orthopedics (tal qual com ho deien), la cosa no era gaire diferent. Una altra L plena de gent, i sense prous cadires per tots els ferits (hi havia gent amb el braç trencat, coll o altres històries que s'havien d'esperar drets). Vaig pillar un tiquet de paper amb un número, ben igual que a la carnisseria... Anaven cridant per números, i desprès de gairebé 1 hora i mitja em va tocar a mi: quina es la teva data de naixement? i el nom del teu pare? i la teva adreça? (nomès per comprobar que jo era jo). Una hora més tard passava a la "consulta" que era una sala comparable a la d'un hospital dels anys 60. La consulta era una habitació vella amb sis separadors amb cortines (tipus provadors) on hi havia cada consulta real del metge. Vaig tornar a flipar molt. Ui, necessitem més radiografies... ves cap a casa i torna d'aqui dues hores! Whaaaaaat??

Ala, i desprès d'un altre viatget amb les crosses acabades d'estrenar i els taxistes que ja em coneixien, em van fer un tac, very professional, ni tant sols es van molestar a dir-me que apagues el movil, pero em van preguntar quan va ser l'ultim cop que em va venir la regla (?????). I don't remember, I don't know... You don't know??? Do you think that you are pregnant?? Hehehehe vaig intentar riure, pero la dona seriosa em diu, sisplau signa aqui com que no estàs embarassada. I la resta ja la coneixeu... dos ossets trencats (el 3r i 4rt del metacardi o algo aixi), etc etc...

Fa dos dies, vaig fer la última visita a l'hospital (havia anat una tercera vegada però per questions de papers). Ja era territori conegut, i podia caminar millor, tot i que encara amb les crosses. Tot i així l'experiència no va ser gaire més plaentera perquè vaig anar en sortir de treballar a la nit, i clar mentre em vaig passar les meves 2 horetes de rigor vaig creure que moriria allà mateix, de la son. El probador-consulta i la cortina eren els mateixos, però no el meu metge... :( Perquè m'han canviat de metge?? Si és aquell d'allà, el de les ulleres!!!!! Jo volia el meu metge... :___ Va calla, no posis el peu a terra i torna d'aqui 3 setmanes, i no deixis les crosses per res que la ferida encara està tendra.

Tot plegat, no va ser una experiència massa traumatitzant... però, i pensar que aquest hospital és semi-privat i la gent paga (religiosament) per unes instal.lacions del segle passat i unes cues d'espera també del segle passat...

I pensar que a Catalunya ens queixem del servei sanitari... a Irlanda us enviava a tots!!

No deixeu de visitar el Mater Misericordiae Hospital, Philborough, Dublín 7!!!

De fora sembla maco i antic, però no us enfieu gaire de les aparences
(jo per exemple mai vaig entrar per aquesta porta)