Per l'abril un raig i pel maig aigues mil (o la Llei de Murphy)

Quan les coses comencen a anar bé, sempre hi ha algo que les espatlla.

Jo estava contenta perquè començava un nou canvi en la meva vida: amb un pis nou, i amb horari de feina diferent. Pensava que les coses adquiririen un millor tomb. Però en fer-ho no em vaig enrecordar del principi que diu, que si se't cau una torrada de pa amb mermelada al terra, sempre caurà sobre el cantó de la mermelada, i a sobre et deixarà una taca en la moqueta que no treuràs ni amb salfuman...

Potser he exagerat, pero així és tal i com van anar les coses.

Un flamant 21 d'abril a la matinada (que en realitat ja seria 22 d'abril), vaig caure per les escales destartalades que portaven a la zona de fumadors d'un pub. Sé que fumar mata... però no m'imaginava que d'aquesta manera!

Em vaig passar tot diumenge 22 convencent-me de que el peu estava com una pilota degut a un esguinç, i que això que no el poguès posar en terra era una ilusió òptica.

El dilluns 23 d'abril em vaig sentir desgraciada, i vaig plorar molt. Vaig esbrinar que tenia el peu trencat desprès de diversos viatges a la clínica de pagament i a l'hospital (quan pugui us faré una crònica detallada de la meva vivència a l'hospital de Dublín, que és lo més similar a una crònica de desesperació en temps de guerra). Em van dir que tenia algun os trencat, em van donar unes crosses (fins llavors anava caminant a la pota coixa) i em van dir que tornès l'endemà.
Va ser un dels Sant Jordi més estranys: mentre tothom estava celebrant-ho al pub (amb un amic invisible de llibres, roses, i un concurs de relats que van fer els catalans d'aqui), jo a casa, amb el meu guix nou de trinca...

El Sergi de CAD, em va portar una rosa!!!

Dimarts 24 vaig fer quatre viatges en taxi a l'hospital, que van confirmar que tenia dos ossets trencats en la base dels dits del peu. Em vaig sentir molt sola i vaig plorar molt... Per sort tinc bons amics aquí a Dublín i van venir cada vespre a veure´m, a fer-me companyia i fer-me el sopar!! Que haguès fet sense vosaltres?

Dimecres 25 (300 anys de la batalla d'Almansa) vaig decidir que calia tornar al meu país, al País Valencià, i no per celebrar precissament el tricententenari de la pérdua de llibertats... No vaig aconseguir arreglar els misteriosos papers a travès dels quals he de cobrar els dies de baixa... però vaig tenir una despedida, improvisada, i fantàstica... Durant la tarda anava rebent visites d'amics que veníem a veure'm i a despedir-me!! Al final ens van juntar 13 persones al meu pis, 24 (o 36?) llaunes de birra, i es van acabar les existències de mortadela (que era de la meva companya de pis) i de pa de sandwitch, entre d'altres coses. Des d'aquí agrair a tothom aquest últim dia a Dublin!!

Des de dijous 26 que estic a casa els pares, a Almassora (Castelló). Vaig fer-m'ho mirar en un hospital normal, i m'han donat 5 setmanes de repos, tot i que el 15 de maig he de tornar a que m'ho mirin...

La llei de Murphy atacant de nou:
Si per fi aconseguia estar tranquila a caseta i ben cuidada... sempre hi ha algo que ha d'anar malament. Nomès ha fet un dia comptat de sol (quan a Dublín estan gaudint de 35 dies seguits de sol!!), així que la pluja i les meves defenses que estan per terra han fet que agafi angines!!!

Desprès de passar febre i deliris diversos, els antibiòtics i les baixes defenses again, han fet que agafi infeccions en alguna part del cos (que no cal especificar, però que pica). I aquí estic, amb mal de gola per les angines, picors, i un peu que no se ja on posar-lo i que encara em fa mal. Anything else?

Aviam.

Vull saber la veritat.

Que m'hagi llençat una maledicció que ho digui!!!!