Post-festa i amb ganes de tornar-hi!

Ha passat un cap de setmana estressant, fantàstic i memorable, i jo aquí estic intentant recompondre'm amb noves idees i bogeries al cap, perquè no?

Sant Joan va ser molt especial.

Vam fer-li una festa sorpresa al Sergi i la Rosa, que ja marxen de Dublín, i que es mereixien un bon homenatge de tots els catalans. Els vam enganyar, els vam portar amb els ulls tapats, fins a una festa on erem tots els catalans a Dublín amagats esperant-los. Realment va ser molt emotiu!




Gràcies a tothom!!! Especialment a vosaltres, Rosa i Sergi!!

Portàvem més de dos mesos organitzant-ho i jo vaig pencar tot el que vaig poder. Per dir-vos que durant les últimes dues setmanes nomès feia que treballar - dormir - currar per st joan - treballar - dormir...

Pero realment les hores i esforços van valdre molt la pena!

I ara, he passat de l'estress al no-res... i tinc ganes de fer moltes coses!!

- I si me'n vaig a passar el cap de setmana que ve a Pamplona, que es San Fermin?

- Quin és el próxim concert o festival on puc anar? (actualizat: ja tinc entrada per anar a veure l'Steve Vai a Dublín!!)

- A final de mes anem a Edimburgh amb els de la Penya Blaugrana d'Irlanda per veure la pre-season del Barça.. pero jo, per mi, me'n aniria demà mateix...

Tinc moltes ganes de no parar!!!!!!!!

Read more...

Estressssssssss

Visc estressada últimament.

La millora del peu ha acompanyat a festes, reunions, més festes, retrobades al pub i jo que se que més.

Vam tornar a fer un pub crawl, de 8 pubs i 9 pintes. Brutal.
Vam plorar a la antepenúltim partit de lliga.
Vam despedir a la Rosa i el Sergi, els webmestres de Catalans a Dublin, que ja se'n tornen a Catalunya.
Vaig dormir 3 hores per fer un poster on sortien 128 persones que han passat durant 2 anys per Dublín, com a regal per a la parella que ens deixa.
Vam tornar a plorar, diumenge, amb tota la lliga perduda, i amb ràbia pel mal joc dels últims partits.
Vam tornar al pub, per triplicat i quatríplicat...
I aquest finde que ve, celebrem Sant Joan. També s'espera brutal.

I jo m'adormo pels puestos, odio les nits de curro, i tinc ganes de descansar.

Però crec que tot aquest estress està valent la pena... perquè esta farcit de molt bons moments que estan sent irrepetibles!

(cliqueu a sobre per veure'l més gran)

Read more...

We are red, we are blue! Barcelona futbol club!!!

Em plau anunciar-vos que ja hem creat la Penya Blaugrana d’Irlanda!!

Jo sempre he sigut seguidora del Barça, des de que era petita, però precisament desde la meva estada a Dublín que la meva afició ha augmentat moltíssim.

Veure els partits a l’estranger amb una colla de catalans, que a més ja som com una gran família, és quelcom més que especial. I més quan animar al Barça arriba a convertir-se en un bon motiu de celebració, però a l’hora de germanor…

Veient el Barça a Dublín he conegut a molts dels meus millor amics aquí, he rigut, he plorat, m’he emborratxat, he menjat més pipes que en ma vida sencera, he celebrat una lliga i embogit amb una Champions, he cantat, he saltat… he disfrutat!!

Una foto de l'any passat, al pub Frazers, ara la nostra seu social de la penya

I ara per fi, es consolida una mica aquesta relació especial amb el Barça que tenim gairebé tots els catalans que vivim aquí. Desprès de molts esforços i feinada, per fi tenim Penya Blaugrana!

De moment som uns pocs, i dic som perquè també m’hi han posat a la junta com a vicepresidenta tercera, però tenim moltes ganes de fer coses…

O’Connel.letes!!

I el nom oficial és: Penya Blaugrana d’Irlanda O’Connel.letes. I què vol dir O’Connel.letes? Doncs és un nom amb un significat molt especial per tots els catalano-dublinesos culés !

Si a Barcelona es celebren les victòries a Canaletes, nosaltres les celebrem a O’Connell Street (avinguda principal de Dublín) convertint-ho en el nostre particular O’Connel.letes!

Celebracions a l'Spire, AKA O'Connel.letes, per la Champions

Val, encara no se sap si el Barça guanyarà la lliga, estem a dos partits encara, però la questió és que passi el que passi nosaltres continúarem animant i veient els partits entre aquesta gran família de Culés a Dublín.

Dublín és blaugrana!! Irlanda catalana!!

(un dels càntics de guerra hehehe)

Read more...

Com sortir de festa amb una pota trencada

Tenir nomès un peu hàbil t’impedeix que puguis fer moltes coses, i les que pots fer sempre les fas a mitges (la part que toca a un sol peu). Aquest cap de setmana vaig intentar fer vida de cap de setmana normal (de festetes), i crec que ho vaig mig aconseguir...

Divendres: sopar de dones de Catalans a Dublín

Feia dies (potser mesos) que dèiem de fer un soparet i night out nomès les fèmines de CAD, i finalment va ser aquest divendres! Vam anar unes 20 dones a sopar a un restaurant mexicà d’aquí Dublín (per cert molt bo el menjar) i desprès sortida de bailoteo.

Evidentment, jo al “bailoteo” ni vaig arribar...

Em vaig portar bé, i desprès de sopar (i dos coronitas) vaig agafar un flamant taxi i cap a casa!! La veritat és que tenía ganes de quedar-me més estona, però la meva mitja part responsable (la que representa al peu trencat) em va dir: pilla un taxi ara, que no saps lo que pots trigar a trobar-ne un de lliure en tan sols una hora més tard...

Amb l'Eva al restaurant mexicà...

Dissabte: festeta a casa meva.

Si Mahoma no pot anar a la muntanya, doncs que vagi la muntanya a Mahoma, no? Així que aquest dissabte vaig fer una de les coses que tenia ganes de fer des que vaig arribar a Dublín: fer una festa en el meu pis.

Tenía raons: no puc sortir de pubs (em gasto una calerada amb taxis), no hi havia la meva companya de pis (està al seu poble, a Croàcia) i clar, no hi havia res previst pels catalans aquest dissabte!

Així que ens vam juntar uns poquets a casa, i així en família vem riure, beure birres, van criticar la meva música, vam disfressar-nos amb les ulleres del xaval de la peca.. i vam passar una bona estona!!

I jo m’ho vaig passar de conya sense sortir de casa meva, tot i que amb mig ressaca a l’endemà (merescuda i tot, feia temps q no tenia resaca perque no bevia gens).

Fotos cortesia de l'Edu:

El Marquitus, amb tot el seu glamour

Amb l'Anna i l'Eva!!

En definitiva, un cap de setmana ben aprofitat!!

Read more...

Unscheduled

M’estic tornant boja amb els horaris...

El matí-migdia me’l passo incoscient, dormint.

Em desperto a mitja tarda i l’únic que faig (en ordre cronològic) és: esmorzar, mirar l’email, anar a comprar, fer el sopar, preparar la bossa i anar a buscar l’autobus.

Treballo tota la nit, i a l’endemà faig la mateixa rutina.

Avui és divendres (25 de maig, he penjat el post una setmana més tard sorry), és la 1 de la nit, no he sortit i no tinc son. Demà he de fer vida normal, (llevar-me de matí i dormir a la nit clar) però em trobo fora de lloc, de temps i d’era espacial...

El cansament no és totalment definitiu, però em trobo com si girès al revés del món.

Tot i així continuo toçuda amb aquest no-horari. Encara m’he d’organitzar una mica més per fer coses, però ho faré.

I mentrestant, tampoc està mal descansar una mica de tanta vida social...

Veig Dublín amb una perspectiva nova!!

Read more...

Cròniques de l'hospital (versió Irlanda)

Desprès de la quarta visita enriquidora a l'Hospital a Dublín, em sento preparada per donar-vos quatre pinzellades de la meves experiències en aquesta institució...

D'entrada, jo sempre havia pensat que gairebé tots els hospitals europeus serien com a mínim com els de casa nostra... i la veritat es que em vaig sorprendre força, pero no gaire positivament...

A Urgències l'espera es feia llarga i amarga. Un barracó de plàstic feia de sala d'espera. Al meu costat una dona gran anava beguda, a l'altre un jove dels que no saben que és anar a l'escola seia molt impacientment. I jo, mentre maleia el mal que em feia el peu, llegia i rellegia un cartell en anglès que deia basicament que sisplau que la gent no atemptés contra la seguretat dels pacients i personal de l'hospital, i recordava que hi ha una estació de la Garda (la policia irlandesa) molt a prop... Flipava.

Desprès de pendre'm les dades i de preguntar-me quin tipus de religió tenia (i sorprendre's en dir-lis que ninguna) em van cridar per passar cap a dins. Jo anava fent saltets a la pota coixa seguint un infermer amb pressa. Vaig entrar a la sala principal d'urgències, AKA barracó 2. Llits pel mig del passadís, i una sala en forma de L on possiblement hi devien haver 50 persones? 60? 70? Semblava un hospital de guerra, i jo saltant amb un peu intentant no entropessar-me amb cap llit, cadira de rodes de fa 50 anys o pacients per tot arreu. Seu allà, em van dir... una cadira de plastic en mig del passadís on vaig estar almenys 1 hora més, veient com li treien sang al vellet just del costat. Una noia jove amb pijama em volia donar un entrepà, que no me'l menjaré em deia... No, thank you.. :S
Em van fer radiografies com qui fa una foto i em van enguixar el peu. Demà hauràs de tornar, té unes crosses... Gracies a Déu!! (vaig pensar, i llavors em vaig enrecordar que no hi creia). Oh my dog!, doncs.

L'endemà, a la "clínica" de orthopedics (tal qual com ho deien), la cosa no era gaire diferent. Una altra L plena de gent, i sense prous cadires per tots els ferits (hi havia gent amb el braç trencat, coll o altres històries que s'havien d'esperar drets). Vaig pillar un tiquet de paper amb un número, ben igual que a la carnisseria... Anaven cridant per números, i desprès de gairebé 1 hora i mitja em va tocar a mi: quina es la teva data de naixement? i el nom del teu pare? i la teva adreça? (nomès per comprobar que jo era jo). Una hora més tard passava a la "consulta" que era una sala comparable a la d'un hospital dels anys 60. La consulta era una habitació vella amb sis separadors amb cortines (tipus provadors) on hi havia cada consulta real del metge. Vaig tornar a flipar molt. Ui, necessitem més radiografies... ves cap a casa i torna d'aqui dues hores! Whaaaaaat??

Ala, i desprès d'un altre viatget amb les crosses acabades d'estrenar i els taxistes que ja em coneixien, em van fer un tac, very professional, ni tant sols es van molestar a dir-me que apagues el movil, pero em van preguntar quan va ser l'ultim cop que em va venir la regla (?????). I don't remember, I don't know... You don't know??? Do you think that you are pregnant?? Hehehehe vaig intentar riure, pero la dona seriosa em diu, sisplau signa aqui com que no estàs embarassada. I la resta ja la coneixeu... dos ossets trencats (el 3r i 4rt del metacardi o algo aixi), etc etc...

Fa dos dies, vaig fer la última visita a l'hospital (havia anat una tercera vegada però per questions de papers). Ja era territori conegut, i podia caminar millor, tot i que encara amb les crosses. Tot i així l'experiència no va ser gaire més plaentera perquè vaig anar en sortir de treballar a la nit, i clar mentre em vaig passar les meves 2 horetes de rigor vaig creure que moriria allà mateix, de la son. El probador-consulta i la cortina eren els mateixos, però no el meu metge... :( Perquè m'han canviat de metge?? Si és aquell d'allà, el de les ulleres!!!!! Jo volia el meu metge... :___ Va calla, no posis el peu a terra i torna d'aqui 3 setmanes, i no deixis les crosses per res que la ferida encara està tendra.

Tot plegat, no va ser una experiència massa traumatitzant... però, i pensar que aquest hospital és semi-privat i la gent paga (religiosament) per unes instal.lacions del segle passat i unes cues d'espera també del segle passat...

I pensar que a Catalunya ens queixem del servei sanitari... a Irlanda us enviava a tots!!

No deixeu de visitar el Mater Misericordiae Hospital, Philborough, Dublín 7!!!

De fora sembla maco i antic, però no us enfieu gaire de les aparences
(jo per exemple mai vaig entrar per aquesta porta)

Read more...

Tornant a la normalitat?

Bé, doncs aquí em trobo, tornant a 'la normalitat', ja desde Dublín...

He passat al voltant de 20 dies a casa...
No fent res, reposant i aprenent a caminar quan nomès es té una cama...
Llegint, escoltant música, mirant la tele (al final he caigut!), estudiant, dibuixant...
I desprès del merescut descans... voilà!, el metge em va treure el guix i em va dir... apa ja estàs:
Levántate y camina!!!!

La recuperació està sent lenta, però estic contenta...

Ja de tornada a Irlanda he decidit tornar a treballar... i a les nits!! Vull sentir-me capaç de fer coses, i tornar a treballar és una d'elles, of course!!

I la vida continua igual, o no. Perquè darrere d'aquest break obligatori poden venir coses bones.

Pensant positivament...

Tornaré a les nits, a fer-me vampiresa...
Intentaré fer desintoxicació de pubs, tot i que no puc prometre res..
I el tema etern d'estudiar japonès... ara si que m'he de posar les piles!!

Mirar endavant és el que necessito, tot i que sigui fer-ho amb ulls vermells de son com els que tinc ara mateix escribint aquest post.


Fins aquí la crònica de tornada, us dec molts posts d'un més d'absència.. però a poc a poc my friends!! ;)

Read more...

Per l'abril un raig i pel maig aigues mil (o la Llei de Murphy)

Quan les coses comencen a anar bé, sempre hi ha algo que les espatlla.

Jo estava contenta perquè començava un nou canvi en la meva vida: amb un pis nou, i amb horari de feina diferent. Pensava que les coses adquiririen un millor tomb. Però en fer-ho no em vaig enrecordar del principi que diu, que si se't cau una torrada de pa amb mermelada al terra, sempre caurà sobre el cantó de la mermelada, i a sobre et deixarà una taca en la moqueta que no treuràs ni amb salfuman...

Potser he exagerat, pero així és tal i com van anar les coses.

Un flamant 21 d'abril a la matinada (que en realitat ja seria 22 d'abril), vaig caure per les escales destartalades que portaven a la zona de fumadors d'un pub. Sé que fumar mata... però no m'imaginava que d'aquesta manera!

Em vaig passar tot diumenge 22 convencent-me de que el peu estava com una pilota degut a un esguinç, i que això que no el poguès posar en terra era una ilusió òptica.

El dilluns 23 d'abril em vaig sentir desgraciada, i vaig plorar molt. Vaig esbrinar que tenia el peu trencat desprès de diversos viatges a la clínica de pagament i a l'hospital (quan pugui us faré una crònica detallada de la meva vivència a l'hospital de Dublín, que és lo més similar a una crònica de desesperació en temps de guerra). Em van dir que tenia algun os trencat, em van donar unes crosses (fins llavors anava caminant a la pota coixa) i em van dir que tornès l'endemà.
Va ser un dels Sant Jordi més estranys: mentre tothom estava celebrant-ho al pub (amb un amic invisible de llibres, roses, i un concurs de relats que van fer els catalans d'aqui), jo a casa, amb el meu guix nou de trinca...

El Sergi de CAD, em va portar una rosa!!!

Dimarts 24 vaig fer quatre viatges en taxi a l'hospital, que van confirmar que tenia dos ossets trencats en la base dels dits del peu. Em vaig sentir molt sola i vaig plorar molt... Per sort tinc bons amics aquí a Dublín i van venir cada vespre a veure´m, a fer-me companyia i fer-me el sopar!! Que haguès fet sense vosaltres?

Dimecres 25 (300 anys de la batalla d'Almansa) vaig decidir que calia tornar al meu país, al País Valencià, i no per celebrar precissament el tricententenari de la pérdua de llibertats... No vaig aconseguir arreglar els misteriosos papers a travès dels quals he de cobrar els dies de baixa... però vaig tenir una despedida, improvisada, i fantàstica... Durant la tarda anava rebent visites d'amics que veníem a veure'm i a despedir-me!! Al final ens van juntar 13 persones al meu pis, 24 (o 36?) llaunes de birra, i es van acabar les existències de mortadela (que era de la meva companya de pis) i de pa de sandwitch, entre d'altres coses. Des d'aquí agrair a tothom aquest últim dia a Dublin!!

Des de dijous 26 que estic a casa els pares, a Almassora (Castelló). Vaig fer-m'ho mirar en un hospital normal, i m'han donat 5 setmanes de repos, tot i que el 15 de maig he de tornar a que m'ho mirin...

La llei de Murphy atacant de nou:
Si per fi aconseguia estar tranquila a caseta i ben cuidada... sempre hi ha algo que ha d'anar malament. Nomès ha fet un dia comptat de sol (quan a Dublín estan gaudint de 35 dies seguits de sol!!), així que la pluja i les meves defenses que estan per terra han fet que agafi angines!!!

Desprès de passar febre i deliris diversos, els antibiòtics i les baixes defenses again, han fet que agafi infeccions en alguna part del cos (que no cal especificar, però que pica). I aquí estic, amb mal de gola per les angines, picors, i un peu que no se ja on posar-lo i que encara em fa mal. Anything else?

Aviam.

Vull saber la veritat.

Que m'hagi llençat una maledicció que ho digui!!!!

Read more...