L'últim dia de l'any...

L'últim dia de l'any sempre m'agafen sentiments de reflexió sobre el canvi a una nova etapa. Faig un poc de balanç del que he viscut i m'emociono pensant en el que vindrà. Sempre nous reptes i aventures.

Aquest any en tinc alguns de ben grans i notoris, però que encara no puc publicar oficialment. Tot i així, no serà tan diferent a d'altres anys ja que tots els reptes siguin petits o grans sempre són importants.

Deixaré la reflexió aquí per gaudir d'aquests moments en que m'escolto a mi mateixa, imaginant el 2011 i les noves aventures per emprendre.
Avui, un dia màgic que espero que per tots vosaltres sigui també tant especial.

Bon any nou!

Read more...

La neu i jo: una relació d'amor-odi

Doncs ha tornat a nevar a Irlanda. Tot i que tradicionalment el país sempre ha tingut uns hivern molt suaus (millors que a Catalunya i tot) ara fa 3 anys que cada any ens fa una bona nevada. És de les que ens duren unes quantes setmanes, prou temps per portar el caos a tot arreu.

Mai he vist tanta neu com enguany a Irlanda

Tot i que el caos en fa un altre post, en aquest volia parlar de la meva relació i sentiments envers la neu:

Des de petita per mi la neu era com per la gent que no havia vist el mar o una platja. Era quelcom que havia vist molt en la tele, i que semblava molt bonic, com de conte de fades. Me'n recordo que vam fer una excursió de l'escola al Pirineu d'Osca en primavera i vaig fer una foto a una mica de gel que quedava en alguna obaga a la muntanya (ni tant sols era neu! però vaig poder dir que havia "xafat" neu!).

No va ser fins molts anys desprès, quan anava a la universitat, a l'Autònoma de Barcelona, que vaig veure la neu pròpiament i nevar de veritat. I llavors també em va semblar que era quelcom màgic. El temps es va aturar i els flocs de neu queien molt a poc a poc, a càmera lenta. Et venien ganes de reflexionar, de pensar en la vida, de fer marxa enrere si calia, perquè el temps s'havia parat. Vaig viure aquesta sensació mentre esperava un tren (o un autobús ara no recordo), i clar la sensació acompanyava l'escenari.
Aquell mateix hivern, d'ara farà uns 6-7 anys, vaig viure molt més neu: a Manresa una mica, a Berga una mica més i a les muntanyes del Berguedà, una mica bastant més. Però no ha sigut fins aquest any que m'he adonat dels meus veritables sentiments envers la neu. Quan la veus i la vius cada dia, i quan fins i tot t'arriba a fer nosa per sortir de casa.

Primer de tot: mai m'havia fixat que la neu sembla porexpan. Sí, com la neu falsa que solen posar en pessebres vivents i en aparadors comercials. Era ben bé igual, petites boletes de suro que quan les toques no es desfan. També ha nevat en flocs grans i petits, en boletes de gel (gairebé calamarsa)... diguem que gairebé de totes les maneres. Tot és tan irreal i bucòlic que sembla mentida que sigui aquí.


Imatge d'un dia nevant des del balcó del meu pis

Però la neu es freda i es converteix en gel, tal com l'efecte al revés d'una papallona que esdevingués un cuc lleig. I és perillosa, posa en caos el país, i fa que et faci fins i tot mandra d'anar a comprar o sortir de casa...
Tercer any amb una nevada forta i encara no m'hi acabo d'acostumar.

Serà que jo necessito un oratge templadet, sol i no masses pluges... ;)

Continuarà...

Però aprofito també per comentar que estic participant (sense pseudònim) en un blog pel nou diari Ara, on amb en Josep Arnau expliquem algunes de les nostres peripècies des d'Irlanda, amb un to més informatiu/opinatiu:

http://blogspersonals.ara.cat/cafeirlandes


Ens llegim aquí o allà!

Read more...

Amb ganes de tornar a blogejar

Sempre que em miro el facebook o vaig a espetegar a blocs d'amics blocaires em pica el cuquet de: i perquè no tornar a escriure al meu bloc?
I me'n adono que si no escric al bloc més sovint és ben bé per mandra. I per bé que no goso dir que l'he abandonat (perquè encara hi escric 3 vegades a l'any) si que hauria de començar a admetre-ho. Com totes les malalties i addicions, sóc addicta a la mandra que m'impedeix escriure al meu bloc... :P
També em sap greu d'escriure aquest post, reflexionant sobre perquè no escric, i sobre la mandra que em fa. I sé que acabaré el post tornant a prometre quelcom que no vull prometre aquest cop: ara sí que va la de debò! Ara si que escriuré molt sovint! Un post per setmana mínim, 0... un post per mes mínim també estarà bé, no? O cada 2-3 mesos?
I sempre me'n adono que no puc prometre-ho, perquè sona ja fals desprès de tantes vegades de dir-ho...
I per acabar d'arrodonir-ho, sempre penso: i si li canvio l'aspecte al bloc? així semblarà que "enceto" una nova temporada. Però, un altre cop, m'estic enganyant, i l'última vegada que vaig fer un rediseny (juliol del 2009), la meva "nova temporada" devia costar com de 3-4 posts en més d'un any. Tot un rècord! Si!

Així que, em conformo amb que avui se m'ha acudit que podria escriure tot això que passa pel meu cap, i valorar el disseny del bloc que fa més d'un any vaig estrenar.

Continuarà... (espero, no prometo)

Read more...

Torno a caminar! Running to the hills!

Doncs sí! Una notícia així es mereix un post en el meu gairebé oblidat blog!

Els que em seguiu de fa temps us enrecordareu potser d'aquells vell posts en què explicava les meves peripècies a les muntanyes, els reptes, les lesions, les vegades que em va tocar abandonar, però les altres que en què vaig seguir i aconseguir! Doncs ara, puc dir que hi torno! Potser no de la mateixa manera, però torno al món de les muntanyes!

La veritat és que m'ha costat. Viure a Irlanda m'ha fet allunyar-me de tot el que signifiqués esport, i com explicava en el post dels 4 anys la meva vida ha girat més aviat en torn el pub i conèixer gent que cap a les muntanyes... ;) I és normal, que coi! Però, desprès d'aquests períodes de gresca, i posterior adaptació, venen els de consolidació de quins reptes volem empedre en el futur.

Bé, no m'enrotllo amb filosofies i vaig als fets: ^_^

- Ja desde finals de l'any passat que he anat "enganyant" literalment uns u altres (companys de feina, amics, etc) per anar a fer caminadetes pel country side irlandès. A més o menys èxit he anat sortint a caminar de tant en tant.

- M'he apuntat a un club excursionista que fa caminades cada diumenge a les muntanyes de Wicklow (10-15-20 km depén del dia i el grup que l'organitza). No he pogut anar gaire amb ells més que un parell de cops (estudis, altres compromisos) però és la meva alternativa a quan no puc enganyar ningú :p

- Em començo a enterar de les maratons i travesses de muntanya: això és important ja que fins ara entenia que ningú organitzava res a Irlanda (cosa díficil d'entendre, sobretot venint de Catalunya on tenim caminades per escollir cada cap de setmana!). I precisament aixó m'ha portat a fer l'última fita, avui mateix:
La Wicklow mountains half marathon (21 km de muntanya, ha estat dura però molt maca, l'he feta caminant i corrent a troços...).

- També estic anant al gimnàs amb més o menys constància. Hi han dies de tot, el gimnàs és avorrit, però entenc que una cosa va relacionada amb l'altra... :)

- Per últim, tot i que no és un fet: ganes n'hi han. I això em fa pensar en més km i més reptes: per exemple la mateixa entitat que ha fet la mitja marató en fa una de 90 km en 3 dies al juny (que em rumiaré) o per exemple no descarto baixar a Catalunya a fer alguna travessa, o caminadeta de les llargues...

Tot això vol dir: I'm back! Sant torne'm-hi!

A les Wicklow, farà un parell de setmanes...

Proper post: crònica d'alguna caminada (potser de la mitja marató).

Continuarà...

Read more...

Nou blog sobre cuina!

Ahir estava mirant noves plantilles i dissenys per a "Land of the free" perquè crec que en ve de gust redissenyar la pàgina un altre cop.
En la meva recerca vaig trobar una plantilla molt xula per a receptes o menjar... i desprès de descarregar-la vaig pensar: i perquè no faig un blog sobre cuina? ^_^

No és que sigui molt bona cuinera o que m'agradi molt cuinar, sinó que últimament se m'ha ocorregut fer fotos dels plats més complicats que faig per pujar-les al facebook (digueu-li avorriment, digueu-li poca feina...). A més, també m'he adonat que vivint tant lluny de casa s'enyoren moltes de les receptes típiques o casolanes, i que intentem fer com podem amb els ingredients que trobem a Irlanda.

Així, em plau presentar-vos el meu nou blog:

Mama, I'm cooking!

(pantallasso del blog nou)

He decidit d'escriure'l en anglès per diversos motius: arribar a més gent (potser els irlandesos o estrangers que conec, i que així vegin les notres receptes també), però a la vegada practicar el meu anglès, que encara que us sembli mentida no és gaire bó. Tot i que faci 4 anys que visc a Irlanda, seré més fluent parlant o el que vulgueu, però la meva gramàtica i expressió escrita deixa molt que desitjar...

Bé, espero les vostres visites allà, ni que sigui per dir hola! :p

No cal a dir que aquí continuarem "business as usual", tot i que ja sabeu que la meva freqüencia de publicació és una mica caòtica per dir-ho d'alguna manera. @_@

Continuarà...

Read more...

4 anys a Irlanda!

Mai pensava que arribaria el dia d'escriure aquest post...

Ja porto 4 anys a Irlanda!

Des del 31 de Gener del 2006.

I la sensació de: he marxat a un altre país a passar una temporadeta, ja fa temps que s'ha esfumat! I això és bo o dolent? Doncs no sé, però crec que de moment la meva vida està aquí, i no penso massa en el futur, on ni què... :)

Vinga un resum rapidet dels 4 anys (que no voldria fer un post mega-llarg però ja sabeu que m'enrotllo com una persiana):

2006:
De tots va ser el millor. Vaig arribar a l'aventura, vaig fer molts amics ràpidament, sortia gairebé cada dia. La sensació era com la d'estar de vacances però treballant en una feina que no m'importava gaire (feia de servei tècnic d'impresores per telèfon!) i que servia ben bé per mantenir les despeses de tantes festes.
Va ser l'any en què vam fer mil coses amb catalansadublin.com. Erem un grupet maco amb ganes de moltes activitats, de sortides, de trobades...

2007:
Tot i que l'esperit del primer any seguia, moltes de les amistats van començar a marxar, cap a l'estiu o a finals d'any. Jo també em vaig tranquil·litzar amb el "sortir", la feina era millor i semblava que tot plegat volia dir més estabilitat (encara treballava "d'atenció al client", però em vaig passar al departament de frau de la multinacional on encara treballo).
A finals del 2007 també vaig conèixer l'Aidan, el meu xicot. Va ser en un moment en què no buscava cap mena de relació, però el fet de conèixe'l em va fer canviar d'opinió. :p


2008:
Podríem dir que aquest any va ser el definitiu per a estabilitzar-me a Irlanda: l'any anterior, com molts dels amics catalans que van marxar, estava una mica farta ja del clima horrible i creia que el país no em podava donar més. Tenia en ment fins i tot d'anar a viure al Japó el 2008.
Però el 2008 va arribar i la situació va ser ben diferent: la relació que vaig engegar anava per un bon camí. Era aviat per demanar al meu xicot: vols fer un canvi de rumb a la teva vida i anar al Japó?, i encara que m'haguès encantat mai vaig fer-ho (si que vaig anar al Japó, però de visita durant 2 setmanes).


Paralelament a la meva relació, vaig centrar la meva vida en realitzar el meu somni asiàtic estudiant una carrera, així que vaig començar en la UOC Estudis de l'Àsia Oriental (que encara continuo! A 3-4 asignatures per semestre no podem fer miracles! :p Aquest semestre només m'estic matriculant de 2 per l'estress que em porta la UOC).

Malauradament, durant el 2008 també vaig començar a perdre contacte amb la colla de catalans (pel meu xicot, els estudis, i pel fet que em vaig traslladar a les afores de Dublín, més a prop de la feina).


2009:
Si penso així generalment en que vaig fer l'any passat, se m'acut que poca cosa. És més aviat una continuïtat del 2008: xicot, estudis i feina.
Encara em vaig distanciar més dels catalans, tot i que mantinc el contacte. No paro de donar excuses (liada amb els estudis, xicot etc) però també crec que és el fet de que ja no soc la mateixa persona que va arribar el 2006 per uns mesos amb unes ganes de gresca impressionant. Així que el 2009 crec que va ser l'any en què em vaig estabilitzar més, fins al punt de dir "home" (casa meva) a la casa on visc amb el meu xicot aquí a Dublín.

L'única novetat que em va fer evolucionar molt positivament personalment és que vaig trobar una feina similar a lo que vaig estudiar (periodisme), i actualment treballo com a editora de continguts en castellà (vaja escribint) a la mateixa multinacional on treballava.

I ara 2010! Poca cosa podem dir d'un mes i mig només. Tot i que una recent novetat a la feina pot plantejar-me alguns canvis (tema per un altre post :p), sembla que la vida d'Unmei ja està feta a Irlanda.
Però qui sap! Encara considero que no he acabat l'aventura, i tot i que la meva situació personal sigui molt, però que molt diferent, no saben encara quines coses estan per venir!

MOLTES GRÀCIES A TOTHOM PER AQUESTS MAGNÍFICS 4 ANYS!

Als que heu estat aquí a Dublín fent pintes, els que heu compartit les meves penes, depressions, però també les alegries i les ganes de disfrutar de la vida.
Als que heu estat constantment al meu costat (se m'acudeix un nom que mai se m'oblidarà en tota la meva vida: Josep Arnau).
Als que heu passat a formar part de la meva vida (Aidan, always here for you, t'estimo)
Als que m'heu donat ànims des de Catalunya!
Als que m'heu llegit, i heu estat virtualment seguint les meves peripècies...
A tothom que he conegut durant tota aquesta aventura...

Gràcies!

Continuem el camí! ^_^

Read more...

Encentem el 2010!

Tot i que ja feia dies que volia publicar un missatge de "bones energies" pel 2010, no ho he pogut fer fins avui... (examens, neu a Irlanda.. i altres excuses... :p).

Així doncs aquí vaig:

Molt bona entrada d'any a tothom! Els meus millors desitjos per aquest any que comencem, que a mi personalment em dona molt bon rotllo, encara que no hi tingui grans plans previstos... :)



Proper post: Anniversari de 4 anys! ^_^

Read more...